Les desaparicions forçades, que en un principi semblaven producte de les dictadures militars, es donen avui dia en situacions complexes de conflicte, especialment com a mètode de repressió de qui s’oposa a un determinat poder, sigui polític, econòmic o social. La desaparició forçada es fa servir sovint com a estratègia per infondre el terror i la submissió en la ciutadania. Tot i que afecta, en primer lloc a les víctimes directes, a qui es neguen tots els drets, i a les famílies i cercles íntims, que pateixen una forta angoixa per la persona estimada, i la por davant les accions que puguin establir per recuperar-la.
Amb més de 130.000 persones desaparegudes censades, Colòmbia és un dels màxims exemples mundials d’aquesta xacra humana, vinculada al seu llarg “conflicte” pel control de la terra i del narcotràfic. Però el tema afecta també el nostre país, on cal recordar que es comptabilitzen uns 100.000 compatriotes enterrats en fosses comuns de la guerra civil, encara pendents de rebre el degut reconeixement. Es calcula que les restes d’unes 50.000 víctimes estan identificades, però n’hi han 50.000 més no localitzades, per tant, “desaparegudes”. A diferència de Colòmbia, la Llei de Memòria Històrica espanyola dona un suport ben feble a les famílies que busquen recuperar les restes dels seus éssers estimats.
